Escena quotidiana

per Irina

M’apropo lentament. Intento il·luminar tant com puc. Avui no puc tornar a fracassar. Les fulles dels arbres entre les que m’esmunyo segueixen tan verdes com sempre. M’agrada tan topar-me amb elles. Reconec que avui m’acosto amb por.

La gent camina amb monotonia. Tothom al mateix ritme. Primer el peu dret, després l’esquerre. Una acció mecànica. Avui em toca fer el sopar. Ostres, he deixat la roba a la rentadora. Hauria d’estudiar, he d’aconseguir el títol com sigui. Corre, corre que aquest perdré el bus i hauré de fer aquell transbord tan insuportable. Quina merda, un altre cop cap a la feina. Potser m’hauria de plantejar un canvi de vida. Tu calla, que vols replantejar-te? Necessitem els diners. No arribaré a temps per fitxar. Quina nit que m’espera, el tdt no funciona. Una altra tarda a recuperar hores. Tan és. Tampoc tenia res millor a fer.

Un altre cop no. Les cares apagades de sempre. Començo a creure que la meva feina no és agraïda per ningú. De cop veig una noia que s’acosta a poc a poc. Els seus peus toquen amb suavitat el terra de Barcelona. Un rere l’altre es van alternant per no deixar mai sola a la bonica ciutat. Sembla que camina sense presses. Potser la meva sort ha canviat. Decideixo apropar-m’hi a poc a poc. L’enlluerno un segon i un somriure ho inunda tot.

Per sort m’ha acariciat la cara. Ha sigut un petit moment. Clac. Però el suficient per haver-lo pogut fotografiar. Paro un instant. Els braços de Barcelona m’abracen amb delicadesa i deixen que els meus peus reposin per un moment. Noto com m’escalfa la cara. Ha arribat en el moment clau per fer-me creure que les coses poden canviar. Portava uns dies rumiant sobre la condició humana. Dia rere dia, m’he anat fixant en la gent que camina en direcció contrària a la meva, i quines cares! M’agradaria parar-los, agafar-los per les espatlles, sacsejar-los un moment i cridar que s’aturin. Que respirin. Que mirin. Que gaudeixin del paisatge. Que gaudeixin del sol, dels arbres. Que siguin capaços d’assaborir els petits moments de cada dia. No m’agrada massa generalitzar, però crec que molta gent ha agafat com a costum idear projectes llunyans, a llarg termini, perdent així  el dia a dia. Sent incapaços de somriure perquè un arbre et saluda mentre passes pel seu costat en el precís instant en que un raig de llum t’acaricia la cara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: