La necessitat de l’habitatge i el dret a la propietat

L’habitatge com a necessitat

L’habitatge és una necessitat humana bàsica i si no la tenim resolta no és possible desenvolupar un projecte de vida autònom

Cal defugir d’una visió parcial del problema de l’habitatge, limitada a la reivindicació de la dació en pagament, que és totalment necessària però insuficient.

La problemàtica de l’habitatge avui consisteix en 3 aspectes: l’existència de molts habitatges construïts durant el “boom” immobiliari, degut a la crisi al sistema productiu dels 90 que va allunyar el capital cap a circuits secundaris com l’immobiliari; un gran nombre de persones que en tenen necessitat però que no hi poden accedir a causa de l’elevat preu, els baixos salaris o la manca de feina i la impossibilitat d’accedir al crèdit (és el cas de molts joves); i, per últim, trobem que bona part dels que han accedit a un habitatge en els darrers anys, mitjançant una hipoteca, veuen les seves opcions de futur molt condicionades per la incertesa dels increments del tipus d’interès i l’augment de l’atur.

L’habitatge és una necessitat humana bàsica i si no la tenim resolta no és possible desenvolupar un projecte de vida autònom. Aquesta necessitat, el dret inalienable a la llar i a una vida privada,  és un Dret Fonamental, al mateix nivell que el dret a menjar, a la salut, al treball, etc. En el capitalisme, però, aquest dret és tractat com una mercaderia i un bé de consum, inaccessible per a una bona part de la població.

Des del poder no hi ha cap voluntat de donar contingut real al dret abstracte a l’habitatge ja que xocaria frontalment amb altres drets, com ara el dret a la propietat privada, i amb el lliure mercat.

 

El dret a l’okupació i a la recuperació d’espais

El que es fa amb les anomenades “okupacions” és simplement recuperar el que ens pertany i que ens han tret

Quan el jovent crea un Centre Social, ocupa un edifici construït amb la suor de la classe treballadora (i potser amb la d’algun dels seus pares) fins que les forces repressives l’envolten, entren al seu interior, treuen amb violència a la gent, i ho retornen al seu propietari legal. L’experiència del Moviment Okupa ha estat això: un període més o menys curt d’ocupació d’alguna cosa que segueix sent propietat d’una minoria acaparadora.

Quan estem ocupant una cosa que oficialment i legal no és nostra, nosaltres sabem que sí ho és, que és del poble que treballa amb suor i cansament per un miserable salari, que fa totes les coses que existeixen i són producte del treball humà. I sabem qui són els que no treballen i qui els que treballem. Per això, el que es fa amb les anomenades “okupacions” és simplement recuperar el que ens pertany i que ens han tret.

Però l’okupació, per si sola, no és recuperació. La primera és l’acte, més o menys durador, d’estar en un lloc i utilitzar-lo, però sense canviar les relacions de propietat. La segona, la recuperació, és assolir la devolució al poble treballador de tot el que ha construït amb el seu esforç i que ha acabat sent propietat privada de la burgesia.

 

La qüestió de la propietat

Qui més propietat té, té més drets concrets, i qui menys propietat té, té menys drets concrets i més drets abstractes, inservibles a la pràctica diària

Així doncs, per tractar el problema de l’habitatge cal anar a una qüestió més general, la qüestió de la propietat privada. Parlem de propietat privada en el seu sentit real i concret, en el seu sentit capitalista, i no en el seu sentit fictici i fals com és això que anomenen “propietat” de les classes treballadores.

La immensa majoria de la població només és propietària de la seva força de treball i tot just d’una mica més, com pot ser la seva casa (si no la té hipotecada, o viu de lloguer o a la dels seus pares), el seu cotxe de tercera gamma, els seus electrodomèstics quasi espatllats i roba mig gastada…

En el capitalisme, qui més propietat té, té més drets concrets, i qui menys propietat té, té menys drets concrets i més drets abstractes, inservibles a la pràctica diària.

Creiem que nosaltres estem en igualtat de condicions amb els patrons; que podem negociar amb ells la quantia del nostre salari; que podem convèncer a l’Estat i a les administracions perquè defensin els nostres interessos, perquè votem cada ics anys; que eradicaran la tortura; que acceptaran el dret d’autodeterminació; que arreglaran els nostres barris; que acabaran amb el terrorisme empresarial i masclista; que vigilarem els tripijocs i corrupcions de tot tipus; que podrem decidir en els pressupostos i en les despeses públiques i de les empreses que ens afectin a nosaltres i als nostres descendents, etc.

Creiem en aquestes i altres coses perquè creiem que som “iguals en drets” als propietaris del capital, de les forces productives. Però no és així.

El parany està en fer-nos creure que el col·lectiu no existeix, que solament existeix l’individu, la persona aïllada i incomunicada de la resta de la seva classe, del seu poble, del seu sexe-gènere. En aquest món fictici només existeixen “rics” i “pobres “ i no “explotadors” i “explotats”; uns tenen “bona sort” i han “triomfat a la vida”, uns altres han “fracassat” perquè han tingut “poca sort”, o són ganduls. Dins de la fantasia de la “igualtat de drets” entre persones que són objectivament desiguals, tota ocupació és un atac dels “fracassats i ganduls” contra el dret del seu propietari a disposar del que és seu, que ho mereix per ser “un triomfador”, al marge de qui ho hagi construït, en quin estat es trobi i per a què s’usi, si s’usa.

El propietari creu que tot és seu. Per això, es pren la okupació com un atac als seus drets inalienables. Xoquen, en conclusió, dos drets oposats, el del capital i el de la humanitat treballadora. I, diu Marx, “entre dos drets, el dels propietaris a apropiar-se dels bens comuns i el dels desposseïts a la pròpia existència, és la força la que decideix”.

Etiquetes: dret, habitatge, okupa, propietat